Lectures Post-Covid: “Reconstruir millor, reconstruir més verd”

• Emilio Servera, tècnic d’I+D+i en Agroalimentació de Las Naves, inaugura una sèrie de #LecturesPostCovid19.
• Amb elles el centre d’innovació pretén donar a conéixer el treball que es duu a terme en cadascuna de les àrees de treball a través del punt de vista de les nostres tècniques i tècnics.

Fa temps que el passat va deixar de ser una referència vàlida per a poder planificar el nostre futur. Formem part de sistemes soci-ecològics tan complexos, interconnectats i transformats, que ni tan sols els models més avançats ens permeten determinar amb precisió a quins nous desafiaments ens enfrontarem en el futur. Com podem llavors estar llestos per a gestionar el que no podem predir? Com podem preparar-nos per al desconegut?

Brian Walker i David Salt defineixen la resiliència com aquella capacitat d’un sistema que li permet absorbir una pertorbació i reorganitzar-se de tal manera que siga capaç de continuar funcionant de manera similar a com ho feia, mantenint la seua identitat. Distingeixen a més entre resiliència específica (aquella orientada a afrontar pertorbacions concretes, prèviament conegudes o sospitades) i resiliència general (la capacitat d’un sistema per a gestionar tot tipus de pertorbacions, incloses aquelles que apareixen de manera inesperada).

La resiliència es pot construir (i destruir) a diferents escales, inclosa la urbana. En els últims anys, es fa un treball molt important en ciutats com València en el desenvolupament de projectes d’adaptació al canvi climàtic, que ens permeten construir resiliència específica davant amenaces conegudes, com per exemple les onades de calor, que sabem que haurem d’afrontar cada vegada amb major freqüència i intensitat. Alhora, en contextos d’incertesa també és necessari desenvolupar la nostra resiliència general, aquella que ens servirà per a, com va dir Buzz Holling, poder desenvolupar una “gestió orientada a la sorpresa”.

La crisi derivada de la pandèmia actual ens ha recordat aqueixa necessitat de construir resiliència general. També ens ha reforçat en alguns dels criteris que ja es començaven a seguir en el disseny de plans i projectes d’adaptació al canvi climàtic. És necessari prioritzar les mesures de resultats garantits, aquelles de les quals sabem segur que no ens penedirem en cap cas, per exemple perquè resulten beneficioses des de múltiples punts de vista. I hem de planificar aqueixes mesures amb la mirada posada en 2100, que és l’horitzó temporal típic amb el qual treballen les projeccions climàtiques, però sense oblidar que en 2020 el clima, i moltes altres coses, ja han canviat profundament el món que coneixíem.

Les conegudes com a “solucions basades en la natura”, mesures que se secunden o imiten en la naturalesa i que milloren la nostra infraestructura verda i blava, són un exemple típic de mesures que aporten múltiples beneficis de manera immediata a la ciutadania. I no estem encara en 2100, però tampoc estem ja en el segle XXI que coneixíem, i està sent dur, dolorós, i un repte a tots els nivells. Però també ens ha servit per a veure que no feia falta esperar a 2100 perquè la naturalesa, dins i al voltant de les ciutats, ens tirara una mà quan més ho necessitàvem, ens ajudara a ser més resilients. Quan hem pogut, hem tornat a utilitzar les zones verdes de la ciutat per a cuidar de la nostra salut física i de la nostra salut mental. Però ja abans, mentre estàvem confinats, la nostra Horta ens continuava ajudant, proporcionant-nos aliments frescos i saludables, i rebent per això el reconeixement d’organismes internacionals com la FAO.

No hi ha una manera única de construir resiliència, ni un camí clar fixat cap a una ciutat més resilient. Però sabem que una ciutat més verda, per dins i per fora, ens ajudarà a adaptar-nos no sols al que vinga l’any 2100, sinó també a aquest 2020 que ens ha tocat viure. És hora de reconstruir millor, és hora de reconstruir més verda.